L'atenció

Quan mirem la nostra vida o fem plans sobre el nostre futur, el nostre cervell ens dona una sensació de control sobre què escollim.

Però la nostra atenció és feble i llaminera. Com un animaló davant d'un parany, cau una vegada i una altra en els mateixos trucs. La gent més feliç i productiva que conec està obsessionada amb aquest tema. La resta viu en pilot automàtic.

M'agradaria fer una analogia. Hi ha moltes persones (homes, generalment), enganxats al món de les finances i les criptomonedes, que passen moltes hores pensant sobre aquests temes i que s'indignen quan algú no li dona importància a treure rendibilitat dels seus estalvis: "com??? tens els diners parats??? però no saps que estàs perdent diners???"

A mi m'és una mica igual com la gent gestioni les seves finances personals, però si que m'indigna molt que la gent no valori la seva atenció. És el més important que tenim!!! Si creus que el més valuós és el nostre temps de vida (i no tant el patrimoni que som capaços d'acumular) estem al mateix vaixell.

Fem un exercici. Imaginem un món sense pantalles digitals (per exemple un escenari del segle XVIII), les coses que ens poden robar l’atenció es redueixen probablement a les altres persones o animals que depenguin de nosaltres. Si anem més enllà i ens imaginem una persona aïllada, en una cabana al bosc o una cel·la monàstica, són realment poques les coses que ens poden robar l’atenció més enllà del nostre propi flux de consciència (que no és poc). Aquest món sense pantalles ni persones és estranyament planificable.

L’ofensiva del dispositiu digital (amb una complexa organització al darrere) és aquesta: imitar els senyals que evolutivament ens fan parar atenció.

Abans eren altres persones que realment ens necessitaven. Ara són il·lusions manufacturades per extreure'ns valor. Som vulnerables perquè evolutivament té sentit que les coses importants ens robin l’atenció. Les altres persones sovint ens necessiten, és cert. Però no TAN sovint.

La indústria de la publicitat i totes les pràctiques contemporànies de "fer-se veure" al món han trobat en aquest pervers mecanisme una manera d’optimitzar-se i tecnificar-se. Han convertit la nostra atenció en el seu camp de batalla més rendible.

Sovint ens comportem com empreses amb mala cultura: incapaces de canviar perquè hem assolit inèrcies lentes i exasperants.

No tothom té el mateix marge per escapar d'aquesta inèrcia, hi ha un component de privilegi innegable en la capacitat de decidir sobre la pròpia vida. Però fins i tot amb tots els privilegis del món, hi ha un mecanisme que ens afecta a tots: la inèrcia no és neutral.

Tanca les línies de fuga esperançadores (els canvis que necessites, projectes que t'importen) però deixa ben obertes les distraccions. Aquesta és la trampa de l'atenció: no és un joc de suma zero. Quan perds el control, no perds tot per igual. Perds la capacitat de fer les coses bones (planificar, créixer, canviar) però mantens la capacitat de consumir distraccions.

És un filtre pervers: bloqueja el que necessites, però deixa passar el que et perjudica. La vida en pilot automàtic tanca les línies de fuga. Però no tanca Instagram.

Aquí estic al mateix vaixell que els advocats de la meditació i 'mindfulness'.

La realitat és que, més que mai, hi ha una oportunitat magnífica per reivindicar el nostre bé més preuat: les 24 h del dia. Aquesta afirmació sonarà potent a la gent afamada de vida i deixarà indiferent els purs brainrots.

L’atenció és un bé al mateix nivell que el nostre cos, el nostre temps i la nostra identitat. No em refereixo a maximitzar el nostre temps productiu sinó al contrari: a decidir activament quan no ho som i de quines maneres no volem ser-ho.

Es tracta d'un mecanisme evolutiu que s’ha transformat en contra-productiu: el mateix mecanisme que havia de filtrar el que és irrellevant ara filtra precisament allò que necessitem.

Crec que és bona idea (1) agafar una idea quantitativa de quantes hores setmanals passem en activitats que no volem fer (com doomscrolling) i (2) prendre mesures per concentrar-nos en les activitats que ens fan feliços.

Per trackejar en què passo el temps utilitzo el Digital Wellbeing integrat d'Android i l'app Screen Time Tracker. La meva "infraestructura" contra la distracció inclou Simple Time, One Sec, Forest, Notion i el volum més gran de contingut possible en paper com blocs de notes i llibres.