Les males decisions racionals
Fa uns anys, quan estava acabant el grau en Filosofia a distància i m'en quedava poc, vaig decidir agafar-me una quantitat ridícula d'assignatures l’últim curs i no dir-li a ningú. Només ho sabíem jo i el cap d’estudis de la UNED.
Com que tinc una xarxa prou sana d’amics i amigues, ningú va notar la meva relativa absència dels plans públics (uns pensaven que estava quedant amb els altres i viceversa).
Durant aquells mesos vaig llegir coses apassionants que em van canviar la vida, i sobretot, vaig llegir molt sobre un tema en particular que sempre m’ha obsessionat: la racionalitat.
Vaig fer el meu treball de final de Grau sobre la racionalitat al segle XXI (que a la majoria de gent del meu voltant li va semblar un tema avorridíssim).
2 lliçons sobre la racionalitat
Vaig aprendre coses fascinants i m’agradaria resumir les dues coses més importants:
1) La primera lliçó és que pràcticament ningú en té ni idea de què vol dir la racionalitat perquè no s’han aturat a pensar-hi més de dos segons.
Contínuament la gent fa coses en nom d’una suposada «racionalitat» i és una absoluta farsa. Això no ho fan només les persones «estúpides», sinó escoles filosòfiques senceres que prenen la racionalitat com a element central d’una forma acrítica. Per exemple, és absolutament estúpid oposar-la a «les emocions» i de fet, confiar massa en una racionalitat cega i «neutra» pot portar a conseqüències catastròfiques... (com la famosa tesi sobre la cara fosca de la raó durant la Segona Guerra Mundial 1).
2) La segona (molt vinculada a la primera) és que no hi ha una «Racionalitat» absoluta amb majúscules. L’altre dia veia un CEO de Silicon Valley per xarxes definir-se com «racional en la totalitat del meu temps». La racionalitat sempre és instrumental, sempre és una racionalitat per a alguna cosa i per a algú. Racionalitat és dirigir-se a un objectiu de forma eficient. Quan algú diu fer coses racionals sempre li hem de preguntar per a quin objectiu (o sota quins valors).
I fins aquí bé: la racionalitat és poc problemàtica quan és descriptiva, quan ens proposem entendre alguna cosa millor.
Del «ser» al «fer»
El problema arriba quan ens disposem a actuar de forma racional. Aquí comencen els problemes. En particular, els problemes ètics.2 Si la raó no ens diu què hem de fer, com triem?
Com que "la racionalitat" (la raó) no ens pot donar la resposta final, l'única sortida que ens queda és l'acció pura. Hi ha una mena d’unitat bàsica de la racionalitat que és «la decisió». Encara que no som conscients de la gran majoria de decisions que prenem - algunes per desconeixement o per omissió o per indiferència- la decisió és cosina germana de l’acció. Les decisions són l’univers en el qual les accions operen.
Hi ha molta teoria de presa de decisions, però la majoria és estúpida, sobretot quan busca credibilitat a partir d'equacions i models sofisticats. Prendre decisions és gestionar diferents tipus d'ignorància.
La gent és prou bona prenent petites decisions "locals", decisions rutinàries del dia a dia i en aquest sentit n'hi ha poc que estiguem fent malament. El drama ve quan hem de prendre decisions importants: ignorem tot el que desconeixem.
Aquesta taula és una idea en què sempre penso i que per mi representa els diferents dominis de coneixement (o la relació entre decisions/ignorància):
| (1) El que sabem que sabem | (3) El que sabem que no sabem |
| (2) El que no sabem que sabem | (4) El que no sabem que no sabem |
El quadrant número 4 —el que no sabem que no sabem— és on viuen les sorpreses. És el territori dels esdeveniments que no podem preveure precisament perquè no sabem que existeixen. I paradoxalment, són aquests esdeveniments imprevisibles els que més impacte tenen en les nostres vides, que és l’argument central dels cignes negres de Taleb.
I aquest és precisament el problema: la gent intel·ligent (sobretot la tècnica) tendeix a sobrevalorar els quadrants 1 i 3 (el que creuen que saben i el que saben que no saben) i infravalora dramàticament el 4. És el biaix de l'expert: com més saps d'un tema, més confies que el teu mapa mental coincideix amb el territori real. Però els mapes sempre són simplificacions, i les simplificacions sempre ometen detalls que poden ser crucials.
I aquí apareix una de les ironies més cruels de la cognició humana: som absolutament brillants explicant per què les coses han passat com han passat, però patèticament dolents predient què passarà.Retrospectivament, tot sembla inevitable i lògic. "És clar que Trump guanyaria", "òbviament la pandèmia havia d'avançar així", "era evident que Catalunya no s'independitzaria". Però cap d'aquestes coses era òbvia abans que passessin. La nostra ment és una màquina d’autojustificar-nos creant narratives coherents a posteriori.
Per això les decisions més catastròfiques no les prenen els ignorants, sinó els experts massa segurs de si mateixos (que tenen la confiança dels ignorants). L'ignorant almenys té por; l'expert creu que controla variables que ni tan sols sap que existeixen.
I aquí arriba el gran malentès sobre la racionalitat: creiem que ser racional significa maximitzar informació i càlcul, quan en realitat significa reconèixer els límits del càlcul. Les decisions que més ens marquen —escollir carrera, amb qui compartir la vida o on viure — rarament segueixen cap anàlisi cost-benefici en un Excel. Són apostes a coses que no sabem si funcionaran.
Al final, les bones decisions no són les que segueixen les regles de la racionalitat, sinó les que sobreviuen al contacte amb la realitat. No pretenc saber quina és la millor opció per a tu, perquè el quadrant de l'imprevisible és personal i intransferible. Però si entenem per què les decisions són dolentes, ja estem més a prop. Només ens falta saber com fer-les bones—però això ja serà tema per un altre dia :)