Tractatus sobre gestió emocional

1. El desacord és inherent a la vida social.

1.1. Estar d’acord és una relació entre dues persones.
1.2. Ser una persona justa és una qualitat individual.
1.3. No es pot estar d’acord amb tothom i ser una persona justa.
1.4. Ser una persona justa implica discrepar quan cal.
1.5. Donar sempre la raó és incompatible amb ser una persona justa.
1.6. No donar mai la raó no implica ser una persona justa.

2. El desacord no és equivalent al conflicte.

2.1. El conflicte neix de la gestió emocional del desacord.
2.2. Estar en desacord no implica necessàriament un enfrontament.
2.3. Separar el desacord de l’emoció que l’acompanya és essencial per a la convivència.

2.3.1. Aquesta capacitat defineix la persona funcional.

2.4. La persona funcional és capaç de cedir i de sostenir posicions amb equilibri.

3. L’acord total és sospitós.

3.1. Quan dues persones estan sempre d’acord, potser una d’elles és redundant a nivell cognitiu (ha deixat de pensar).
3.2. També és possible que alguna d’elles simplement cedeixi sistemàticament.
3.3. Cedir sistemàticament pot ser una estratègia d’afiliació o submissió.

4. La discriminació pot adoptar formes subtils.

4.1. No estar mai d’acord amb un grup concret implica una invalidació sistemàtica.
4.2. Aquesta invalidació, fins i tot sense poder institucional, constitueix una forma de discriminació.
4.3. Discriminar és aplicar un biaix sistemàtic que no es basa en el contingut, sinó en la font.

5. L’estructura del llenguatge condiciona la possibilitat d’acord.

5.1. Com més concret el llenguatge, més fàcil és veure qui s’equivoca.

5.1.1 Com més concret i factual és el llenguatge, més difícil és l’acord.

5.2. Com més abstracte i general és el llenguatge, més fàcil és simular l’acord.
5.3. L’acord superficial pot camuflar desacords profunds no verbalitzats. 5.4. Les paraules difuses serveixen per evitar conflictes, no per resoldre'ls. 

6. No tots els desacords es resolen igual i el poder en determina l’evolució.

6.1. Si el tema és comprovable, ho decideixen les dades.
6.2. Si no ho és, ho decideix el poder de negociació.

6.2.1. A igualtat de poder, solució 50/50.

6.2.2. Si una s’imposa, vol dir que té més força, no més 'raó'.

6.2.3. Si una de les parts s’imposa sistemàticament, té més poder de negociació.

6.3. El poder relacional decideix sovint qui pot discrepar i qui no.
6.4. El poder relacional no sempre és visible: pot ser simbòlic, emocional o estructural.

7. Els trets personals influeixen en l’estil de gestió del desacord.

7.1. Les persones empàtiques (que s’alineen fàcilment amb l’estat d’ànim de l’interlocutor) tendeixen a cedir per complaure en detriment de la justícia del procés.
7.2. Les persones metòdiques (que solen prioritzar la coherència interna) tendeixen a prioritzar la justícia en detriment de complaure.

8. La percepció de tenir raó no indica intel·ligència emocional.

8.1. Les persones que creuen tenir sempre la raó són narcisistes o busquen entorns dòcils.
8.2. La intel·ligència emocional es reflecteix en la capacitat de conviure amb la possibilitat d’estar equivocats.

8.2.1 La intel·ligència emocional és pròpia de les persones funcionals.

8.3. La intel·ligència emocional no està relacionada amb la percepció de tenir raó, sinó al contrari, en la percepció positiva de no tenir raó.

4 tesis:

1- La persona guanyadora d’un desacord no comprovable no és “qui té raó”, sinó qui té més poder simbòlic o emocional.

2- Quan dues persones mai no discuteixen, una d'elles està pagant un preu emocional invisible per mantenir la pau.

3- Com més abstracte és el llenguatge, més fàcil és falsejar el consens.

4- L'obsessió per tenir raó és inversament proporcional a la capacitat d'aprendre de l'error.

La foto és d'en Miggy Rivera (pexels.com)