La dictadura de les regles

Hi ha una idea de Donella Meadows (dinàmica de sistemes) que m’ha canviat la forma en què analitzo la política: un sistema no es defineix pel que diu que vol fer, sinó pel que realment fa. Això té conseqüències en grups de tota mena (des d’una família a un Estat).

Per exemple, parlant amb gent de diferents àmbits m'he adonat que molta gent que diu que odia la política i els polítics, el que de debò volen dir és que odien l'electoralisme. M'explico: sovint aquesta gent amb qui parlo són persones curioses, cultes i que per exemple SÍ que els agrada la història o el debat entre ideologies, però els frustra la desconnexió aparent entre les institucions i les maneres de viure de la gent.

Crec que és raonable. 

Tot i que, clar, el desinterès condueix a què el sistema es degradi encara més i jo considero que no hi ha models de societat justos que passin per una ciutadania desinteressada i totalment alienada de com funciona el mateix sistema.

Per deformació professional, a mi m'agrada veure la política com una branca derivada de la dinàmica de sistemes (que és una visió molt científica i orientada a dades) i hi ha mecanismes clau en la política que expliquen part de la degradació. De fet, sovint són dinàmiques que es poden aplicar a qualsevol grup de persones.

Del micro al macro

Per començar, una persona aïllada al món no fa res. Tota la nostra biologia està enfocada a desenvolupar-nos com a éssers socials. Tot i que és interessant aïllar-se temporalment (per exemple amb “detox digitals” com m’agrada fer a mi), no hi ha desenvolupament social i no hi ha res a pactar quan estem sols.

La política comença en el moment que les persones s'ajunten.

Els grups són exclusius per definició i la majoria de dinàmiques internes giren al voltant de consolidar el grup com a estructura social. Definir el grup de forma objectiva? Mecanismes d'inclusió d'individus externs de forma justa? Això són factors secundaris, sovint no són "l'objectiu" del sistema. (Aquí estic molt influït per Thinking in Systems, de la Donella Meadows).

El que és més difícil d'entendre de forma objectiva és que els elements estructurals no són els que pensem que són. El que caracteritza molts grups de persones és sobretot un "cúmul" d'experiències i valors comuns que separen els de dins i els de fora, i que funciona com a barrera d'entrada. 

El grup en si no es posiciona com a "excloent" però a la vegada, no hi ha manera d'entrar al grup que no passi per "ser un més del grup" i hi ha mecanismes que resulten exclusius. O molt hostils a la diferència. 

El naixement de les regles

El moment clau per la dinàmica dels grups és quan es defineix una regla. Les regles no són només el primer indici de civilització, sinó que tenen una característica importantíssima: fan visible una relació de poder i, per tant, l'evidencien. Definir una regla vol dir visibilitzar qui mana i qui obeeix. Això per exemple no passa amb els grups que són menys estructurats (grups petits d’amics, família), on hi ha regles, però són inaccessibles i implícites.

Les regles, o les normes (o les polítiques), poden ser definides de dalt a baix pel poder jeràrquic o poden ser consensuades entre una majoria, però l'important, de nou, és que són explícites i estan poc o gens subjectes a interpretacions contextuals. Apliquen sempre i a tothom. I aquí està el repte perquè en el món social gairebé res és lliure de context. 

Si les regles són tan útils, per què no es multipliquen indefinidament? Això és exactament el que passa a les societats més democràtiques. El "trade-off" clau és que com més es "burocratitza" un grup d'una forma consensuada, menys convenient és pels individus en el poder. I la conseqüència no és un grup més just, sinó els poderosos buscant formes alegals d'influir-hi.

El típic lobby dels poderosos

De fet, els individus poderosos del grup en general funcionen com a lobby perquè no es consensuïn regles que els perjudiquen (això és una tesi que defensa Mancur Olson). Com a resultat, la majoria de regles en grups burocratitzats són lleis que directament beneficien els poderosos i l'estabilitat del grup (l'estabilitat és condició necessària del poder dels poderosos). 

A la pràctica, els poderosos del grup no volen regles que els limitin i, de fet, els grups socials grans i amb regles consensuades són una anomalia històrica. Sovint, les màfies i la repressió per part d'una minoria (poderosa) són formes molt més senzilles per garantir l'estabilitat.

Això ens dona una base per entendre les democràcies liberals modernes: les lleis que es poden consensuar en cap cas amenacen l'estabilitat del que es constitueix com a grup, i de forma orgànica les coses que es poden decidir de forma consensuada són les que acaben tenint poc impacte en la configuració del grup com a tal. Les importants no se sotmeten a votació.

Des d'aquest punt de vista, un indicatiu de grup socialment madur no és simplement tenir moltes regles, sinó que aquestes regles vinculin també els individus amb poder (aquí estic influït per D.Acemoglu i J.Robinson a Why Nations Fail, en contraposició a un poder que fa regles "només per als altres").

 La paradoxa de les regles

El problema de les regles o de l'excés de lleis és que els grups socialment madurs són tan complexos que perden accés a tota la informació per prendre bones decisions i llavors acaben prenent decisions dolentes (o subòptimes). A la llarga, això els pot fer menys competitius contra altres grups més àgils (això és una idea de Herbert Simon sobre sistemes en general que agafo a grans trets de Les Ciències de l'Artificial). En el cas d'institucions públiques, el problema sovint és que els sistemes menys complexos són menys justos a conseqüència de la seva agilitat.

El gran repte amb els grups molt burocratitzats és la següent successió d'esdeveniments: primer el grup es converteix en un sistema massa complex, llavors s'aproven regles de forma demagògica que no funcionen (això vol dir que no regulen bé les pràctiques socials, que és el que les persones fan al món real), finalment, la fe en les regles cau i això va en detriment de la justícia del grup. És un loop perillós.

Si les regles són absurdes es poden crear sistemes de regles paral·leles no-consensuades i els sistemes alegals, màfies i lobbies guanyen protagonisme. Per tant, les regles soles no són suficients: és la combinació de regles i fe en les regles el que fa que els grups regulats funcionin.

Aquí cadascú pot aplicar aquest aparell als seus grups o a la seva política institucional de confiança. Sovint és difícil establir quines polítiques (quines regles) són bones o dolentes. Però la gent que conec amb una visió profunda de les institucions no s’obsessiona gaire en si una llei és injusta puntualment, sinó en blindar-les d'una forma que no puguin influir els interessos no-institucionals. Tot això de fet, és el que es coneix com a "salut democràtica".